Para envío
«Va treure energies d?on no n?hi havia i va ser l'encarregat de trucar als seus pares per transmetre?ls la notícia. Estava convençut que aquells minuts eren la cosa més pròxima a l?infern?»
Girona, dos mesos abans, havia viscut un Temps de Flors com mai no s'havia vist.
Darrere la ciutat d'aparador, aquesta tenia altres cares ocultes, sorgides de la insuportable crisi econòmica i social que malmetia presents, estroncava futurs i difuminava passats.
Calia enfrontar-se a una realitat tossudament ingrata, cruel i gairebé insuportable. Però, sobretot, terriblement injusta. I era el moment de prendre decisions vitals, amb riscos difícilment calculables. Es podia explorar noves formes de vida i començar a jugar amb altres cartes, amb resultats desconeguts.
Sense preveure-ho, i pràcticament des dels inicis, la Lucía origina un reguitzell d'actuacions vertiginoses que lidera la seva neboda i que mantenen el lector pendent de la resolució definitiva del seu cas. No hi ha gaire marge per al descans. No pot haver-hi defalliment.
Asfíxia no és un llibre per passejar-hi; és un llibre per córrer.
