Les anomenades “polítiques de la identitat” han estat qüestionades des que va començar a popularitzar-se aquest terme a finals de la dècada dels setanta del segle passat. A diferència d’altres crítiques més intuïtives, el pensador Asad Haider ofereix una reflexió meditada a Identidades mal entendidas. Raza y clase en el retorno del supremacismo blanco. L’autor, un estatunidenc de pares pakistanesos, defineix durament les polítiques de la identitat com “una neutralització dels moviments contra l’opressió racial”, com l’apropiació d’un llegat emancipador per part de les elits polítiques i econòmiques.
Haider ha format el seu pensament polític a partir del llegat d’activistes com Huey P. Newton, cofundador del Black Panther Party. No ha de sorprendre, per tant, que ataqui el neoliberalisme econòmic amb vernís social i paraules amables que han encarnat els Clinton o Barack Obama. L’autor insisteixi a advertir, en diverses pàgines del llibre, sobre el perillós “consol de la identitat”; és a dir, sobre el fet que les polítiques de la identitat poden convertir-se en una competició per redistribuir les engrunes del sistema socioeconòmic sense enfrontar-se al seu funcionament fonamental.
Si altres crítics de les polítiques identitàries remeten a paradisos perduts -en certa manera inventats- d’una classe obrera (blanca i masculina?) com a agent revolucionari ‘natural’, Haider no cau en la nostàlgia. Certament, dimensiona algunes experiències valuoses del passat. El seu llibre, esquitxat de pinzellades sobre les seves pròpies experiències, té quelcom de genealogia comentada d’algunes lluites polítiques de l’antiracisme, el feminisme o el marxisme, així com dels avenços aconseguits, els retrocessos patits i les cooptacions viscudes.
L’autor assenyala un abatiment i tristesa col·lectiva, que associa amb l’assumpció que les transformacions socials profundes no són possibles; i que hom només pot aspirar a assolir una seguretat i un reconeixement individual. La seva proposta de futur convida a superar aquest pessimisme: aspirar a molt més i també exigeix molt més. La universalitat insurgent que defensa Haider passa ineludiblement per l’anticapitalisme i requereix un activisme aglutinador i una solidaritat internacional que abraci tota mena d’identitats i que no atengui les fronteres geogràfiques dels estats.
