La lluita política a Internet: Wikileaks, Anonymous i Hacktivistas

Eduard Aibar
28/04/2013

Reseña del libro de Margarita Padilla, "El kit de la lucha en internet" a cargo de Eduard Aibar, professor als Estudis d'Arts i Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya i investigador del grup de recerca sobre Administració i Democràcia Electrònica (GADE) de l' Internet Interdisciplinary Institute de la UOC.

Margarita Padilla, coneguda ciberactivista i analista de la interacció entre Internet i política, acaba de publicar El Kit de la lucha en Internet. Para viejos militantes y nuevas activistas (Traficantes de Sueños, Madrid, 2012). L’obra analitza de forma profunda i original les noves eines que Internet posa a l’abast de la lluita política per la transformació social. Amb un discurs amè i accessible – malgrat el caràcter tecnològicament sofisticat d’algunes d’aquestes eines – Padilla aconsegueix identificar magistralment l’especificitat de les lluites polítiques a Internet, a partir d’una radiografia acurada de tres episodis o fenòmens recents a la xarxa: Wikileaks, Anonymous i Hacktivistas.

Des del punt de vista de l’autora, Internet no és només un nou espai o instrument per a la lluita política, sinó que ha esdevingut ella mateixa un objecte de conflicte polític on s’està jugant, bàsicament, l’accés, l’explotació i el control d’un nou tipus de béns: els béns immaterials. Aquest bens tenen característiques força especials: no es desgasten per l’ús – en molts casos, fins i tot, el seu valor augmenta com més s’utilitzen -, es multipliquen sense cost – tant costa produir una còpia con cent mil -, no són fàcilment excloïbles – és molt difícil permetre el seu ús a algunes persones i excloure’n a d’altres -, tampoc son rivals – el fet que algú els utilitzi no impedeix que una altra persona ho faci, fins i tot simultàniament – i es construeixen els uns a partir dels altres – són, a la vegada, productes i mitjans de producció. Els béns immaterials no són només música i pel•lícules, sinó programes informàtics, coneixement –inclòs el coneixement científic i tecnològic -, noves formes de participació política, o noves formes d’intercanvi econòmic.

Per tal d’exercir el control econòmic sobre aquesta mena de béns, que gràcies a Internet han esdevingut abundants, determinats agents socials i empresarials intenten imposar-hi una escassedat artificial. Ho fan, principalment, mitjançant les lleis de propietat intel•lectual (expandint el seu abast, multiplicant els mecanismes de persecució i enfortint els càstigs per la seva infracció) o, amb la complicitat dels Estats, per mitjà de la censura directa (tancant pàgines web). Es tracte, per tant, d’una lluita que és a la vegada econòmica i política.

L’obra analitza les particularitats d’aquesta lluita i, especialment, els seus elements novells pel que fa a l’acció política, a partir de tres casos que, a priori, semblen força diferents i allunyats. D’una banda Wikileaks, la plataforma de publicació de filtracions que va ser tancada – sense ordre judicial i amb la col•laboració de grans empreses que, en teoria, han de defensar els seus clients – arran de la publicació dels cables de les ambaixades americanes. Entre d’altres coses Wikileaks posa de manifest que a Internet no tenim drets i que el que hi fem, ho fem només mentre ens ho permeten.

Més enllà de la personalitat controvertida del seu líder, Wikileaks és un fenomen remarcable per molts motius. En primer lloc, Wikileaks no va desvetllar veritables secrets; simplement va confirmar documentalment el que ja se sabia. Va ser durament atacada, al contrari que els diaris que van publicar, de fet, els cables – per als poderosos Internet sembla resultar més perillosa que no pas la premsa convencional. A diferència d’aquesta premsa, Wikileaks no té una línia política afí a un partit, no s’ajusta als paràmetres tradicionals d’esquerra i dreta i no vol enderrocar un govern per substituir-lo per un altre de més propici. Ni tan sols es presenta com anti-sistema – quelcom que la fa difícil de desqualificar des de l’estatus quo. Simplement vol aprofundir la llibertat d’expressió i la transparència dels governs i les grans corporacions. Un discurs que, malgrat la seva aparent neutralitat, acaba sent inacceptable pel sistema que farà tot el que calgui – legal o il•legalment – per eliminar-lo.

Per últim, Wikileaks no analitza ni comenta la informació: l’ofereix en cru per tal que altres l’examinin i en treguin conclusions. Com diu l’autora, és un dispositiu inacabat que renuncia al control absolut del seu producte: són altres qui l’han de completar afegint-t’hi sentit; funciona, doncs, com una metàfora d’Internet on la intel•ligència rau en els nodes, en la pròpia xarxa i no en un centre de comandament.

Wikileaks fa també palès el valor de l’anonimat en la política actual – recordem que Wikileaks garanteix l’anonimat dels que filtren la informació. Però l’anonimat com a instrument polític adquireix una força insospitada amb Anonymous.

Resulta difícil caracteritzar Anonymous. No és una organització, no té estructura ni dirigents; per no tenir, no té ni pàgina web. És una comunitat difusa d’activistes que, entre d’altres coses, fa campanyes o accions de protesta –incloent els coneguts atacs DoS de denegació de servei – contra institucions racistes, que afavoreixen la censura a Internet o que, per exemple, boicotegen Wikileaks. A l’Estat espanyol, per exemple, es van fer visibles amb una manifestació (amb caretes) durant una cerimònia dels premis Goya contra la llei Sinde-Wert. Anonymous és un exemple paradigmàtic d’una forma innovadora d’acció política caracteritzada com a swarming, que consisteix en l’autoorganització espontània i en temps real de moltes persones i grups dispersos, que es coordinen per dur a terme accions puntuals.

El tercer fenomen analitzat per Padilla es hacktivistas, una comunitat de hackers polititzats que comparteixen recursos i organitzen, de forma assembleària i mitjançant la xarxa, campanyes i accions de resistència sota tres principis fonamentals: 1) la construcció d’una societat i una cultura lliure, oberta i participativa a través d’eines lliures; 2) el dret a la privacitat; i 3) el desig d’experimentar lliurement. A l’estat Espanyol han sigut particularment actius contra la llei Sinde-Wert o en l’afer Bankia.

Margarita Padilla és enginyera informàtica i exdirectora de la revista Mundo Linux. Va aprendre GNU / Linux en centres socials ocupats i amb altres hackers, va fundar Sindominio.net. Actualment forma part de la cooperativa Dabne-Tecnologies de la Informació, una empresa especialitzada en la implementació de biblioteques i arxius digitals, desenvolupament d’aplicacions web, projectes d’integració de tecnologies en l’educació, consultoria i implementació de projectes amb programari lliure. Ha publicat molts textos sobre els usos socials i polítics de les tecnologies de la informació i la comunicació.

El llibre ha estat publicat per Traficantes de sueños, una editorial (que també és, a la vegada, llibreria i distribuïdora) que pretén donar veu als moviments socials alternatius i que publica els seus textos amb Creative Commons, tant en paper, com en format digital i en obert a la seva web.

Eduard Aibar és professor als Estudis d'Arts i Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya i investigador del grup de recerca sobre Administració i Democràcia Electrònica (GADE) de l' Internet Interdisciplinary Institute de la UOC. Imparteix docència sobre estudis de ciència i tecnologia i sobre disseny de la recerca en el grau d'Humanitats i en el Màster i Programa de Doctorat sobre Societat de la Informació i del Coneixement. Ha publicat nombrosos treballs sobre la interacció entre el desenvolupament cientificotecnològic i el canvi social i organitzatiu en àmbits com l' eGovernment, l'urbanisme o Internet. Actualment lidera un projecte de recerca sobre la relació entre ciència i producció col·laborativa (peer production); en concret el projecte explora la percepció, actitud i pràctiques del professorat universitari respecte Wikipedia. És doctor en filosofia per la Universitat de Barcelona. És especialista en estudis de ciència i tecnologia (STS, Science & Technology Studies). Ha estat professor associat al Departament de Lògica, Història i Filosofia de la Ciència de la Universitat de Barcelona, investigador postdoctoral al Maastricht Economic and Social Research Institute on Innovation and Technology (MERIT, Universiteit Maastricht, Països Baixos) i a la Universitat de Salamanca. Ha estat Vicerector de Recerca de la UOC, director del Internet Interdisciplinary Institute, director del programa de doctorat en Societat de la Informació i del Coneixement, president de la Comissió de Doctorat de la UOC i membre del Consell Rector de la Universitat Catalana d’Estiu.